Hola a tots!
Estic contenta de formar part del projecte rossinyol!
Cada vegada mes, veig que estic visquent unes coses que mai tindria l'oportunitat de viure si nos fos per aquest projecte.
Encara estic esperant poder compartir mes coses amb l'Ebrima, però la seva timidesa ens ho impedeix. També, el que ens passa es que cada dissabte fem el que fem, ens acabem trobant amb uns amics seus de la mesquita, i al final acabem tots junts!
Al principi em sabia greu tot això, però ara veig que si venen els seus amics pot ser una porta oberta per conèixer de mes a aprop la seva cultura i de compartir.
Dins els seus amics de la mesquita hi ha dos germans, en Mohamed i en Buba. En Buba em crida molt l'atencio perquè es un nen de 13 anys però sembla que tingui mes per a la seva mentalitat... es molt obert i d'ell estic aprenent moltes coses, ja que es un noi que ho pregunta tot.
Aquest mes he dut a l'Ebrima a la biblioteca. Mai havia estat allà i va ser una experiència positiva. Ell s'ho va passar be i vam compartir una estona maca. Vam trobar un llibre de català- àrab i em va començar a escriure paraules de la seva llengua. Us puc dir que es impressionant...
Aquest dissabte passat, juntament amb els seus amics de la mesquita vam anar a veure les barques del port... els hi va agradar molt. Veig que aquets nens son uns enamorats de tot el que tingui relacio amb el mar... els hi encanta!
Vam parlar una mica de les tradiccions d'aqui, de cagar el tio... tambe els hi vaig fer un incis de la meva religio, el cristianisme i vaig veure que son uns nens molt respectuosos.
Ells tambe son molt creients i tenen molt sagrat tot el que forma part de la seva religio musulmana. L'altre dia els hi vaig aguantar una motxilla que duien i en Buba em va dir: "Cuida molt aquesta motxilla perquè a dins portem l'Alcora...".
Aquest Nadal em continuare trobant amb l'Ebrima. Ell ho vol i a mi, encara que siguim festes, no em fa res, sino tot lo contrari...
Ojala tot vagi molt be i amb l'Ibrim poguem compartir moltes altres coses...
diumenge, 20 de desembre del 2009
dissabte, 21 de novembre del 2009
El meu nou amic es l'Ebrima i te 11 anys...
Hola a tots!
Fa dies que em volia passar per aqui, per tant ho faig avui...
Avui per primera vegada m'he trobat amb el meu nen mentorat. L'infant te 11 anys, es diu Ebrima i es un nen natiu de Gàmbia. Viu amb el seu pare i el seu germà, la seva mare està a Gàmbia. El gener de l'any passat van arribar a Blanes.
El dia de la presentacio a la casa del Poble de Blanes, l'Ebrima va venir acompanyat de l'amic del seu pare, un senyor que viu amb ells i que va fer el favor al petit ja que el pare treballava.
Va ser molt emocionant veure al nen per primera vegada i si soc sincera vaig estar contenta quan vaig coneixer de la seva procedència, ja que Gàmbia es per a mi un pais llunyà i bastant desconegut. Ja que per primera vegada m'he embarcat en aquest projecte, em va be començar amb una cultura diferent a la meva, ja que per a mi això es una oportunitat d'apropar-m'hi.
Entre setmana vaig anar al locutori on treballa el seu pare i vaig parlar una estona tambe per quedar d'acord per veure al seu fill.
Avui he quedat amb l'Ebrima per primera vegada. No hem anat a cap lloc en concret, ja que ens hem limitat a coneixens. L'Ibrhim es un nen bastant timid i per aquest motiu li he demanat que ell tries el lloc on volia anar. M'ha dut a un parc i de cop i volta ha vist a uns nens jugant a futbol. De seguida ha demanat per jugar amb ells i m'ha preguntat si jo volia jugar tambe. He de reconeixer que no en tinc ni idea d'esports però sabia que era la unica manera d'estar aprop seu, per tant he acceptat sense pensar-m'ho dues vegades. Hem estat tot el mati jugant a futbol, a basquet... m'ha fet molta gràcia perquè ha coincidit que els nens que han compartit el joc amb nosaltres eren nens de totes les edats i de diferents procedencies: Inglaterra, Marroc, Sudamericans...
Crec que l'Ibrhim no es tant timid com es pensa. A mi m'ha donat la sensacio de ser un nen molt valent i espavilat.
Quan ens hem despedit l'he acompanyat a casa seva i mentre esperava el bus al carrer del costat, ha tornat a passar davant meu perquè es dirigia a resar a la mesquita. Anava vestit amb un traje blaucel i blanc precios. M'ha fet molta il·lusio i gracia veure'l.
Se que expressar-se en aquest bloc no es el mateix que viure en pròpia pell aquestes experiències. Jo el que desitjo es que el nen pugui agafar confiança en mi de tal manera que poguem ser grans amics i que sapiga que en mi te a una persona de confiança que estarà al seu costat sempre que ho necessiti.
Cristina.
Fa dies que em volia passar per aqui, per tant ho faig avui...
Avui per primera vegada m'he trobat amb el meu nen mentorat. L'infant te 11 anys, es diu Ebrima i es un nen natiu de Gàmbia. Viu amb el seu pare i el seu germà, la seva mare està a Gàmbia. El gener de l'any passat van arribar a Blanes.
El dia de la presentacio a la casa del Poble de Blanes, l'Ebrima va venir acompanyat de l'amic del seu pare, un senyor que viu amb ells i que va fer el favor al petit ja que el pare treballava.
Va ser molt emocionant veure al nen per primera vegada i si soc sincera vaig estar contenta quan vaig coneixer de la seva procedència, ja que Gàmbia es per a mi un pais llunyà i bastant desconegut. Ja que per primera vegada m'he embarcat en aquest projecte, em va be començar amb una cultura diferent a la meva, ja que per a mi això es una oportunitat d'apropar-m'hi.
Entre setmana vaig anar al locutori on treballa el seu pare i vaig parlar una estona tambe per quedar d'acord per veure al seu fill.
Avui he quedat amb l'Ebrima per primera vegada. No hem anat a cap lloc en concret, ja que ens hem limitat a coneixens. L'Ibrhim es un nen bastant timid i per aquest motiu li he demanat que ell tries el lloc on volia anar. M'ha dut a un parc i de cop i volta ha vist a uns nens jugant a futbol. De seguida ha demanat per jugar amb ells i m'ha preguntat si jo volia jugar tambe. He de reconeixer que no en tinc ni idea d'esports però sabia que era la unica manera d'estar aprop seu, per tant he acceptat sense pensar-m'ho dues vegades. Hem estat tot el mati jugant a futbol, a basquet... m'ha fet molta gràcia perquè ha coincidit que els nens que han compartit el joc amb nosaltres eren nens de totes les edats i de diferents procedencies: Inglaterra, Marroc, Sudamericans...
Crec que l'Ibrhim no es tant timid com es pensa. A mi m'ha donat la sensacio de ser un nen molt valent i espavilat.
Quan ens hem despedit l'he acompanyat a casa seva i mentre esperava el bus al carrer del costat, ha tornat a passar davant meu perquè es dirigia a resar a la mesquita. Anava vestit amb un traje blaucel i blanc precios. M'ha fet molta il·lusio i gracia veure'l.
Se que expressar-se en aquest bloc no es el mateix que viure en pròpia pell aquestes experiències. Jo el que desitjo es que el nen pugui agafar confiança en mi de tal manera que poguem ser grans amics i que sapiga que en mi te a una persona de confiança que estarà al seu costat sempre que ho necessiti.
Cristina.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)