Hola a tots!
Fa dies que em volia passar per aqui, per tant ho faig avui...
Avui per primera vegada m'he trobat amb el meu nen mentorat. L'infant te 11 anys, es diu Ebrima i es un nen natiu de Gàmbia. Viu amb el seu pare i el seu germà, la seva mare està a Gàmbia. El gener de l'any passat van arribar a Blanes.
El dia de la presentacio a la casa del Poble de Blanes, l'Ebrima va venir acompanyat de l'amic del seu pare, un senyor que viu amb ells i que va fer el favor al petit ja que el pare treballava.
Va ser molt emocionant veure al nen per primera vegada i si soc sincera vaig estar contenta quan vaig coneixer de la seva procedència, ja que Gàmbia es per a mi un pais llunyà i bastant desconegut. Ja que per primera vegada m'he embarcat en aquest projecte, em va be començar amb una cultura diferent a la meva, ja que per a mi això es una oportunitat d'apropar-m'hi.
Entre setmana vaig anar al locutori on treballa el seu pare i vaig parlar una estona tambe per quedar d'acord per veure al seu fill.
Avui he quedat amb l'Ebrima per primera vegada. No hem anat a cap lloc en concret, ja que ens hem limitat a coneixens. L'Ibrhim es un nen bastant timid i per aquest motiu li he demanat que ell tries el lloc on volia anar. M'ha dut a un parc i de cop i volta ha vist a uns nens jugant a futbol. De seguida ha demanat per jugar amb ells i m'ha preguntat si jo volia jugar tambe. He de reconeixer que no en tinc ni idea d'esports però sabia que era la unica manera d'estar aprop seu, per tant he acceptat sense pensar-m'ho dues vegades. Hem estat tot el mati jugant a futbol, a basquet... m'ha fet molta gràcia perquè ha coincidit que els nens que han compartit el joc amb nosaltres eren nens de totes les edats i de diferents procedencies: Inglaterra, Marroc, Sudamericans...
Crec que l'Ibrhim no es tant timid com es pensa. A mi m'ha donat la sensacio de ser un nen molt valent i espavilat.
Quan ens hem despedit l'he acompanyat a casa seva i mentre esperava el bus al carrer del costat, ha tornat a passar davant meu perquè es dirigia a resar a la mesquita. Anava vestit amb un traje blaucel i blanc precios. M'ha fet molta il·lusio i gracia veure'l.
Se que expressar-se en aquest bloc no es el mateix que viure en pròpia pell aquestes experiències. Jo el que desitjo es que el nen pugui agafar confiança en mi de tal manera que poguem ser grans amics i que sapiga que en mi te a una persona de confiança que estarà al seu costat sempre que ho necessiti.
Cristina.
Fa dies que em volia passar per aqui, per tant ho faig avui...
Avui per primera vegada m'he trobat amb el meu nen mentorat. L'infant te 11 anys, es diu Ebrima i es un nen natiu de Gàmbia. Viu amb el seu pare i el seu germà, la seva mare està a Gàmbia. El gener de l'any passat van arribar a Blanes.
El dia de la presentacio a la casa del Poble de Blanes, l'Ebrima va venir acompanyat de l'amic del seu pare, un senyor que viu amb ells i que va fer el favor al petit ja que el pare treballava.
Va ser molt emocionant veure al nen per primera vegada i si soc sincera vaig estar contenta quan vaig coneixer de la seva procedència, ja que Gàmbia es per a mi un pais llunyà i bastant desconegut. Ja que per primera vegada m'he embarcat en aquest projecte, em va be començar amb una cultura diferent a la meva, ja que per a mi això es una oportunitat d'apropar-m'hi.
Entre setmana vaig anar al locutori on treballa el seu pare i vaig parlar una estona tambe per quedar d'acord per veure al seu fill.
Avui he quedat amb l'Ebrima per primera vegada. No hem anat a cap lloc en concret, ja que ens hem limitat a coneixens. L'Ibrhim es un nen bastant timid i per aquest motiu li he demanat que ell tries el lloc on volia anar. M'ha dut a un parc i de cop i volta ha vist a uns nens jugant a futbol. De seguida ha demanat per jugar amb ells i m'ha preguntat si jo volia jugar tambe. He de reconeixer que no en tinc ni idea d'esports però sabia que era la unica manera d'estar aprop seu, per tant he acceptat sense pensar-m'ho dues vegades. Hem estat tot el mati jugant a futbol, a basquet... m'ha fet molta gràcia perquè ha coincidit que els nens que han compartit el joc amb nosaltres eren nens de totes les edats i de diferents procedencies: Inglaterra, Marroc, Sudamericans...
Crec que l'Ibrhim no es tant timid com es pensa. A mi m'ha donat la sensacio de ser un nen molt valent i espavilat.
Quan ens hem despedit l'he acompanyat a casa seva i mentre esperava el bus al carrer del costat, ha tornat a passar davant meu perquè es dirigia a resar a la mesquita. Anava vestit amb un traje blaucel i blanc precios. M'ha fet molta il·lusio i gracia veure'l.
Se que expressar-se en aquest bloc no es el mateix que viure en pròpia pell aquestes experiències. Jo el que desitjo es que el nen pugui agafar confiança en mi de tal manera que poguem ser grans amics i que sapiga que en mi te a una persona de confiança que estarà al seu costat sempre que ho necessiti.
Cristina.
